El teatre ha de ser crític. Ha de fer pensar. I això és el que s'ha proposat la companyia Buitsinous Teatre, dins un cicle que el Versus Teatre i el Teatre Gaudí van iniciar fa un temps, en el que prova, a partir de l'experiència estètica del teatre, de posar damunt la taula temes de problemàtica social que esdevenen una mirada crítica a la societat actual.
En aquest cas és el text de "Mediocres", de la jove autora Núria Vizcarro, la qual, a partir d'un personatge mediocre ens fa veure, com no podia ser d'una altre manera, la mediocritat de la vida de molts de nosaltres.
El que és molt interessant del muntatge, dirigit per J.M. Albinyana, és el tractament del personatge principal, el qual ni tan sols es defineix físicament, tan sols a partir dels cinc actors que ens van dibuixant la idiosincràsia d'aquest "mediocre". S'utilitza la fòrmula del "teatre dins el teatre", acompanyat de moments musicals en que es posa de manifest la frivolitat del món en que vivim, i descobrim, a poc a poc, que hi ha més mediocres que no en pensàvem. Fins i tot nosaltres, en algun moment, ens hi podem veure reflexats.
A partir d'aquí sorgeix la crítica....perquè sembla que tots estem d'acord que alguna cosa ha de canviar, però ens queden aquí, sense tirar més endavant, temerosos en el fons dels canvis.
Destacables les visites al psicòleg del nostre personatge, que es "ratlla" a la primera de torn, i que té la vida tan buïda de sentit com el pot de maionesa que ens presenta...i que serà definitiu en el desenllaç dels fets.
Els cinc actors (Empar Capilla, Agnès Esquerra, Carla Lindström, Andreu Martínez i Albert Mèlich) estan fantàstics en les seves re-interpretacions del personatge, jugant amb la dualitat d'actor/personatge i transmetent l'energia de l'espectacle en tot moment, l'energia d'aquest mediocre que es mou molt, però que al final no fa res.
Personalment, a part de la il.luminació (en la que sempre em fixo com a fotògraf) caldria destacar l'escenograia de Natalia Aguirre, feta amb una molt bona intel.ligència, i que mitjançant les peces tridimensionals de "tetris" els actors van encaixant de diferent manera, el que ens dóna una metàfora perfecta de l'atzar de la vida i com al final d'aquesta sembla que tot acaba "encaixant" d'alguna manera. Fins i tot en el cas del nostre particular "mediocre".
Us deixem amb l'entrevista a la que molt amablement es va prestar l'autora de l'obra, Núria Vizcaíno. M'hagués encantat entrevistar també a l'escenògrafa si hagués vist abans els decorats. Estic segur que hi ha més simbolisme i metàfora de la que vaig poder apreciar en una funció. Un altre cop serà. Molta merda i endavant!
Enllaç al Teatre Gaudí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada