"Respira, agafa aire i respira...". OXIGEN.

Ahir (per fi) vaig anar a veure "Oxigen", de Mar Monegal. Des del moment de veure el passi de premsa, em vaig quedar corprès de les imatges que se'm proposaven i també de la directora i escriptora Mar Monegal. Una personalitat "huracanada" que ja em prometia molt del que podia ser la seva obra.

Imatge: Josep Aznar.

I no em va decepcionar gens ni mica. És una peça franca, directa, i sense cap mena d'artifici. Molt recomanable per a les parelles que heu tingut fills (i els que no), us veureu reflexats en moltes de les situacions: les hormones disparades, el no dormir a les nits, el canvi que origina a la parella l'aparició d'una tercera "personeta" a nivell de relacions de parella...tal com diu la Mar, res no tornarà a ser el mateix.

Sobre l'autora, poca cosa a dir però molt intensa. Fins fa poc es dedicava a la infermeria, combinat amb cursos d'interpretació i dramatúrgia. Però va ser el fet de tenir un fill el que la va cridar a escriure sobre el fet de ser mare, ja que es va adonar que moltes de les coses amb que es va trobar no hi era al "manual dels pares". Va ser això el que la va decidir a dedicar-se finalment a l'escriptura teatral. En aquest cas la maternitat l'ha portat a arriscar-se en aquest camp. No ha hagut de renunciar a la seva creativitat, com hagués sigut el cas de qualsevol persona amb "dos dits de front". La seva professió està esdevint un acte d'amor cap a la seva filla. I crec que va molt bé. Amb poc més de dues obres, "Sushi" (Premi Ramon Vinyes 2008 i Accèssit del premi Romea 2008) i "Oxigen", es mostra com una dramaturga àgil i efectiva.

Imatge: Josep Aznar.

La història es vertebra a partir de dues parelles, l'Àlex i la Marta per una banda, i l'Ona i el Roger per l'altra. Dos tipus de relació de parella que s'enfrontaran de manera diferent davant el fet de l'embaràs i el naixement del fill. Podríem dir que la parella de l'Àlex i la Marta, interpretats magistralment per Francesc Ferrer i Betsy Túrnez, són la part més còmica; mentre que la formada per l'Ona i el Roger (Helena Bagué i Albert Mèlich) ens donen una visió més seriosa. És ben clar que ho defensen molt i molt bé, però en aquest cas el text i el contrapunt són a favor de l'altra parella.

A destacar la idea de mostrar com en el món de la parella, de del moment de néixer un fill, es torna més i més petit. Cada cop es va concentrant tot al centre de l'escenari, a on els personatges pateixen l'haver d'adaptar-se a noves situacions. Aquí hi ha hagut una fantàstica feina d'il.luminació de Dani Gener, com sempre efectiva i elegant, i d'adaptar l'obra a la Sala Gaudí, amb el seu característic escenari quadrat, de manera que el públic situat al voltant pot gaudir-lo des de tots els angles.

Imatge: Josep Aznar.

En definitiva, una obra feta amb molt d'amor i gens d'artifici. Les obres poden ser tècnicament molt perfectes, però si no s'acompanyen de passió no transmeten res. "Oxigen" és tot el contrari, però és que a més està molt ben construïda. Les metàfores funcionen, l'oxígen mena tota la història, des del respirador per l'asma de l'Àlex, passant pel respirador de l'oceanògraf Roger i els seus dofins i les respiracions que fan les dues protagonistes quan són a punt de parir...

No us la perdeu, de veritat. Dins un món teatral amb tant d'artifici, aqui teniu una lliçó de teatre. I a més, us ho passareu bé. Què més voleu?



Enllaç al Teatre Gaudí Barcelona.