"A força de cançons", una metàfora actual.

De la mà d’aquests joveníssims autors-creadors, Laura Olivella i Pau Doz (coreògrafa i autor del text respectivament), ens arriba aquesta fresca obra-homenatge a les partitures de la Nova cançó que ens van omplir durant els anys de final de dictadura i de transició. Representa una reinterpretació de les cançons, tot i que mantenen un “missatge ocult” fàcil de destriar.

L’espectacle en sí ens planteja un problema existencial del protagonista, en Joan (Pau Doz), el qual deixa la seva parella (Laura Olivella) i s’endinsa en un món que li descobrirà noves aventures. Un viatge extern (i intern, com no podia ser en cap altra història a on el creixement i evolució són inherents a la història) que descobrirà un nou personatge, molt més viu i segur, coneixedor de sí mateix. En el seu recorregut coneixerà personatges tant curiosos com el forçut (Albert Doz), la seva dona Antònia (Laura Olivella), la vident i la Fera (Elena Gadel en ambdós personatges). Però cap més estrany que en Pitu, el domador (Xavier Duch), que broda el personatge i resulta el contrapunt humorístic més interessant de l’espectacle.

L’obra està ben estructurada. No hi ha cap peça que soni malament, ni en el pla musical ni en el guionístic. I això, en una obra tant arriscada, és molt d’agrair. Sembla senzill, però és que les coses, quan semblen tant senzilles, és que no ho són en absolut. La dansa inicial amb la qual ens regala Laura Olivella al principi és d’una agilitat i elegància sublim, els duets que ens regalen Pau Doz i Elena Gadel molt ben combinats i equilibrats. Inclús quan tots els actors canten alhora, el resultat resulta més que climàtic.

Aquesta obra, per ser la primera que Som-hi Films ha produït ens dóna un resultat més que excel·lent. Penseu que “A força de cançons” no és un musical qualsevol. “A força de Cançons” és un musical treballat, molt treballat, i fet per gent que porta treballant molts anys damunt els escenaris tant de ballarins, coreògrafs i actors, com en el cas de Laura Olivella, Pau Doz i Xavier Doz. Per una altra banda han arribat Xavier Duch i Elena Gadel, el primer amb una carrera meteòrica dins el panorama del musical actual i la segona amb molt bona projecció professional i bona telegènia. Tots, cadascú en el seu paper, estan fantàstics, i ningú desentona.

Però no ens enganyem: darrera aquesta aparentment innocent història, s’amaga una metàfora sobre l'actual situació que a nivell català s'està produint: descobrir què hi ha més enllà, sense cap por ni complexe i amb moltes ganes de sortir de la capsa en la que estem ficats tots plegats.

Com diu la mateixa Laura Olivella de l'espectacle, "Seguim vivint en un circ, perquè seguim necessitant reivindicar i lluitar per la nostra llengua i els nostres drets com a cultura, perquè no podem oblidar les injustícies del passat i del present, per això i molt més segueixen faltant cançons d'ara, i que aquestes ens donin força per a seguir caminant i lluitant per tirar endavant".

No perdeu de vista a aquests professionals, perquè donaran a parlar. i si no, el món és injust.

Us deixem un link a la crítica que el reconegut escriptor i periodista Josep Maria Espinàs va publicar a El Periódico.

I el vídeo de promoció de l'espectacle.

Enllaç a Som-hi Films, productora de l'espectacle.

"No sé si...", la darrera aposta de Marta Carrasco.

Sorprenent. Amb aquest adjectiu podríem definir el que la Marta Carrasco ens proposa aquest dies al Versus Teatre amb “No sé si...”, la seva darrera creació.  De la mà d’Alberto Velasco, col.laborador també amb ella de treballs anteriors, farem un viatge estrany però a la vegada entretingut. Cal, això sí, acceptar les normes del joc, i si ho fas i et deixes portar la sorpresa i el gaudir estan assegurats.

A la manera d’un retaule, en el qual es van disposant els quadres i els diferents moments, podem passar de la comèdia al drama, de la passió a la tendresa, de l’amor a la pèrdua; però sempre amb un estil molt i molt propi que troba en el seu final una cloenda de totes aquestes històries, simbolitzades per la gran quantitat de sabates que banyen l’escenari. Sabates usades, sabates que han viscut, que han amat, i que han odiat.

Tot aquest garbuix d’històries, o més aviat de moments, ens porten a  adonar-nos que en realitat tot té una lògica, tot té un nexe, a l’igual que un plantejament, un nus i un desenllaç. Perquè encara que no ho sembli, “No sé si...”, darrera el desordre aparent, té una lògica interna. I això és, fonamentalment, perquè és, davant de tot, un cant a la vida. Aquesta vitalitat que batega en tot moment i que es manifesta tant en la química existent entre els dos actors, la Marta Carrasco i l’Alberto Velasco, i en el contrast de volums físicament parlant. Un Alberto Velasco que sorprèn amb la seva absoluta agilitat de moviments i control de l’espai que molts actors més petits voldrien tenir damunt l’escenari. L’Alberto flueix en cadascun dels seus moviments, i la implicació dels dos formen una química absoluta.

Com que un ve del cinema, no em resisteixo a parlar de l’ambigüitat de les imatges, que aquí esdevenen absolutes en alguns moments, i permeten més d’una lectura o un simbolisme. Això està bé, deixar feina per  a l’espectador, però a la vegada despreocupant-lo i fent que gaudeixi. La plàstica de les imatges que aconsegueix Carrasco són formidables.

Foto: David Ruano.

La Marta Carrasco també demostra amb aquest espectacle la permeabilitat del creador. Crec que és imprescindible aquesta permeabilitat respecte a l’exterior. Durant la creació de l’espectacle va patir la malaltia i mort del seu pare, cosa que va influir de manera patent en el resultat: sincer i sensible.

Quan un espectacle transmet implicació i sensibilitat, com és el cas de “No sé si...”, l’única cosa que cal és llevar-se la cuirassa a que ens obliguen algunes obres de teatre “cultes” que actualment es fan i gaudir d’aquest parell de creadors, que fan que durant una hora oblidem els nostres problemes i ens deixem portar.


Fins el 29 d'abril al Versus Teatre.

Us adjuntem el link al web del Versus Teatre, junt amb una de les escenes i la promo del mateix espectacle.

"Respira, agafa aire i respira...". OXIGEN.

Ahir (per fi) vaig anar a veure "Oxigen", de Mar Monegal. Des del moment de veure el passi de premsa, em vaig quedar corprès de les imatges que se'm proposaven i també de la directora i escriptora Mar Monegal. Una personalitat "huracanada" que ja em prometia molt del que podia ser la seva obra.

Imatge: Josep Aznar.

I no em va decepcionar gens ni mica. És una peça franca, directa, i sense cap mena d'artifici. Molt recomanable per a les parelles que heu tingut fills (i els que no), us veureu reflexats en moltes de les situacions: les hormones disparades, el no dormir a les nits, el canvi que origina a la parella l'aparició d'una tercera "personeta" a nivell de relacions de parella...tal com diu la Mar, res no tornarà a ser el mateix.

Sobre l'autora, poca cosa a dir però molt intensa. Fins fa poc es dedicava a la infermeria, combinat amb cursos d'interpretació i dramatúrgia. Però va ser el fet de tenir un fill el que la va cridar a escriure sobre el fet de ser mare, ja que es va adonar que moltes de les coses amb que es va trobar no hi era al "manual dels pares". Va ser això el que la va decidir a dedicar-se finalment a l'escriptura teatral. En aquest cas la maternitat l'ha portat a arriscar-se en aquest camp. No ha hagut de renunciar a la seva creativitat, com hagués sigut el cas de qualsevol persona amb "dos dits de front". La seva professió està esdevint un acte d'amor cap a la seva filla. I crec que va molt bé. Amb poc més de dues obres, "Sushi" (Premi Ramon Vinyes 2008 i Accèssit del premi Romea 2008) i "Oxigen", es mostra com una dramaturga àgil i efectiva.

Imatge: Josep Aznar.

La història es vertebra a partir de dues parelles, l'Àlex i la Marta per una banda, i l'Ona i el Roger per l'altra. Dos tipus de relació de parella que s'enfrontaran de manera diferent davant el fet de l'embaràs i el naixement del fill. Podríem dir que la parella de l'Àlex i la Marta, interpretats magistralment per Francesc Ferrer i Betsy Túrnez, són la part més còmica; mentre que la formada per l'Ona i el Roger (Helena Bagué i Albert Mèlich) ens donen una visió més seriosa. És ben clar que ho defensen molt i molt bé, però en aquest cas el text i el contrapunt són a favor de l'altra parella.

A destacar la idea de mostrar com en el món de la parella, de del moment de néixer un fill, es torna més i més petit. Cada cop es va concentrant tot al centre de l'escenari, a on els personatges pateixen l'haver d'adaptar-se a noves situacions. Aquí hi ha hagut una fantàstica feina d'il.luminació de Dani Gener, com sempre efectiva i elegant, i d'adaptar l'obra a la Sala Gaudí, amb el seu característic escenari quadrat, de manera que el públic situat al voltant pot gaudir-lo des de tots els angles.

Imatge: Josep Aznar.

En definitiva, una obra feta amb molt d'amor i gens d'artifici. Les obres poden ser tècnicament molt perfectes, però si no s'acompanyen de passió no transmeten res. "Oxigen" és tot el contrari, però és que a més està molt ben construïda. Les metàfores funcionen, l'oxígen mena tota la història, des del respirador per l'asma de l'Àlex, passant pel respirador de l'oceanògraf Roger i els seus dofins i les respiracions que fan les dues protagonistes quan són a punt de parir...

No us la perdeu, de veritat. Dins un món teatral amb tant d'artifici, aqui teniu una lliçó de teatre. I a més, us ho passareu bé. Què més voleu?



Enllaç al Teatre Gaudí Barcelona.

"Mediocres" a la Gaudí.

El teatre ha de ser crític. Ha de fer pensar. I això és el que s'ha proposat la companyia Buitsinous Teatre, dins un cicle que el Versus Teatre i el Teatre Gaudí van iniciar fa un temps, en el que prova, a partir de l'experiència estètica del teatre, de posar damunt la taula temes de problemàtica social que esdevenen una mirada crítica a la societat actual.

En aquest cas és el text de "Mediocres", de la jove autora Núria Vizcarro, la qual, a partir d'un personatge mediocre ens fa veure, com no podia ser d'una altre manera, la mediocritat de la vida de molts de nosaltres.

El que és molt interessant del muntatge, dirigit per J.M. Albinyana, és el tractament del personatge principal, el qual ni tan sols es defineix físicament, tan sols a partir dels cinc actors que ens van dibuixant la idiosincràsia d'aquest "mediocre". S'utilitza la fòrmula del "teatre dins el teatre", acompanyat de moments musicals en que es posa de manifest la frivolitat del món en que vivim, i descobrim, a poc a poc, que hi ha més mediocres que no en pensàvem. Fins i tot nosaltres, en algun moment, ens hi podem veure reflexats.

A partir d'aquí sorgeix la crítica....perquè sembla que tots estem d'acord que alguna cosa ha de canviar, però ens queden aquí, sense tirar més endavant, temerosos en el fons dels canvis.

Destacables les visites al psicòleg del nostre personatge, que es "ratlla" a la primera de torn, i que té la vida tan buïda de sentit com el pot de maionesa que ens presenta...i que serà definitiu en el desenllaç dels fets.

Els cinc actors (Empar Capilla, Agnès Esquerra, Carla Lindström, Andreu Martínez i Albert Mèlich) estan fantàstics en les seves re-interpretacions del personatge, jugant amb la dualitat d'actor/personatge i transmetent l'energia de l'espectacle en tot moment, l'energia d'aquest mediocre que es mou molt, però que al final no fa res.

Personalment, a part de la il.luminació (en la que sempre em fixo com a fotògraf) caldria destacar l'escenograia de Natalia Aguirre, feta amb una molt bona intel.ligència, i que mitjançant les peces tridimensionals de "tetris" els actors van encaixant de diferent manera, el que ens dóna una metàfora perfecta de l'atzar de la vida i com al final d'aquesta sembla que tot acaba "encaixant" d'alguna manera. Fins i tot en el cas del nostre particular "mediocre".

Us deixem amb l'entrevista a la que molt amablement es va prestar l'autora de l'obra, Núria Vizcaíno. M'hagués encantat entrevistar també a l'escenògrafa si hagués vist abans els decorats. Estic segur que hi ha més simbolisme i metàfora de la que vaig poder apreciar en una funció. Un altre cop serà. Molta merda i endavant!

Enllaç al Teatre Gaudí.

"El darrer triangle", Brossa X Brossa.

El darrer triangle és un espectacle que recupera el cabaret literari i visual homenatge a Joan Brossa. Amb un dels seus personatges, actuant de mestre de cerimònies, descobrim ingredients com l’humor sarcàstic i absurd, la paraula, la imatge, la música, el clown, l’striptease?A través de la poesia escènica brossiana ens endinsarem al seu món, amb un espectacle fresc i proper. Un teatre viu, que Brossa ens concreta en una època determinada sabent que serà útil sempre. Personatges que es transformen davant de l?espectador, per ensenyar-nos que res és el que sembla i que tot podria ser diferent.

El darrer triangle serà el primer Brossa que pujarà al nou escenari de La Seca i ho fa recollint la manera de fer teatre de Joan Brossa, recuperant els que ell anomenava gèneres menors com el circ, els pallassos o l'striptease i posant-los al nivell del teatre convencional. Es tracta de donar visibilitat a una part de l'obra brossiana que, tot i ser molt més extensa que la seva obra plàstica, segueix sent molt més desconeguda. Brossa no escriu teatre convencional, però amb aquest espectacle s'aconsegueix destacar la seva connexió amb allò més quotidià i aquest és un dels factors que fa que funcioni tan bé davant del públic.

És un món de personatges solitaris, tancats, atrapats alguns pel seu passat, uns altres pel seu present. Tots, o alguns, volen escapar-se. Els que intenten fer-ho es veuen impedits per poders superiors. Recull una línia de crítica social molt clara, atacant tots els poders fàctics i ho fa a través de l'humor i la poesia. La poesia de Joan Brossa és la gran particularitat d'aquesta proposta escènica.

Els Pirates Teatre són una jove companyia que al 2011 ha celebrat 10 anys fent teatre. I ho han fet amb tres estrenes: Comedy Tonight, segona part, espectacle musical estrenat al Teatre de Ponent; Ulisses, una odissea musical, espectacle familiar que transforma en musical L'Odissea d'Homer, estrenat al Jove Teatre Regina, i El darrer triangle, estrenat durant el Festival Barri Brossa 2011. Podríem dir que amb aquest darrer espectacle hem recuperat la nostra vocació per l'obra de Joan Brossa, que ja havíem adaptat a Teatre de Carrer, un espectacle que ens ha portat a actuar a festivals de tota Europa.