"No sé si...", la darrera aposta de Marta Carrasco.

Sorprenent. Amb aquest adjectiu podríem definir el que la Marta Carrasco ens proposa aquest dies al Versus Teatre amb “No sé si...”, la seva darrera creació.  De la mà d’Alberto Velasco, col.laborador també amb ella de treballs anteriors, farem un viatge estrany però a la vegada entretingut. Cal, això sí, acceptar les normes del joc, i si ho fas i et deixes portar la sorpresa i el gaudir estan assegurats.

A la manera d’un retaule, en el qual es van disposant els quadres i els diferents moments, podem passar de la comèdia al drama, de la passió a la tendresa, de l’amor a la pèrdua; però sempre amb un estil molt i molt propi que troba en el seu final una cloenda de totes aquestes històries, simbolitzades per la gran quantitat de sabates que banyen l’escenari. Sabates usades, sabates que han viscut, que han amat, i que han odiat.

Tot aquest garbuix d’històries, o més aviat de moments, ens porten a  adonar-nos que en realitat tot té una lògica, tot té un nexe, a l’igual que un plantejament, un nus i un desenllaç. Perquè encara que no ho sembli, “No sé si...”, darrera el desordre aparent, té una lògica interna. I això és, fonamentalment, perquè és, davant de tot, un cant a la vida. Aquesta vitalitat que batega en tot moment i que es manifesta tant en la química existent entre els dos actors, la Marta Carrasco i l’Alberto Velasco, i en el contrast de volums físicament parlant. Un Alberto Velasco que sorprèn amb la seva absoluta agilitat de moviments i control de l’espai que molts actors més petits voldrien tenir damunt l’escenari. L’Alberto flueix en cadascun dels seus moviments, i la implicació dels dos formen una química absoluta.

Com que un ve del cinema, no em resisteixo a parlar de l’ambigüitat de les imatges, que aquí esdevenen absolutes en alguns moments, i permeten més d’una lectura o un simbolisme. Això està bé, deixar feina per  a l’espectador, però a la vegada despreocupant-lo i fent que gaudeixi. La plàstica de les imatges que aconsegueix Carrasco són formidables.

Foto: David Ruano.

La Marta Carrasco també demostra amb aquest espectacle la permeabilitat del creador. Crec que és imprescindible aquesta permeabilitat respecte a l’exterior. Durant la creació de l’espectacle va patir la malaltia i mort del seu pare, cosa que va influir de manera patent en el resultat: sincer i sensible.

Quan un espectacle transmet implicació i sensibilitat, com és el cas de “No sé si...”, l’única cosa que cal és llevar-se la cuirassa a que ens obliguen algunes obres de teatre “cultes” que actualment es fan i gaudir d’aquest parell de creadors, que fan que durant una hora oblidem els nostres problemes i ens deixem portar.


Fins el 29 d'abril al Versus Teatre.

Us adjuntem el link al web del Versus Teatre, junt amb una de les escenes i la promo del mateix espectacle.