Què fem a l'estiu? Recomanem...teatre!

Com no podia ser d'altre manera, Off Barcelona us fa unes propostes fora de l'àmbit "oficial" i us convida a gaudir d'espectacles variats i de molta qualitat per aquest agost.
Veureu que gairebé tot són musicals...permeteu que per una vegada tiri del meu gènere favorit.

1.- SUGAR, CON FALDAS Y A LO LOCO

Per començar, un musical que si no heu vist encara ja trigueu, i si el vàreu veure al Teatre Gaudí i a l'Eixample Teatre no us el podeu perdre, entre d'altres coses perquè han muntat al Teatre Tívoli un espectacle a lo gran i han prorrogat funcions, que acabaran el 6 d'agost. Parlem de "Sugar, el Musical", basat en la clàssica pel.lícula de "Con faldas y a lo loco", magníficament dirigida per Pau Doz i coregrafiada fabulosament per Laura Olivella.

D'entre els actors, una fantàstica i divertida Beàlia Guerra fent el paper de Marilyn Monroe, seguida (i perseguida) per Xavi Duch i Rubén Yuste. Però el conjunt artístic no acaba aquí, i personalment trobo que tot el repartiment és perfecte, des de l'Albert Munyanyola fins al Dani Claramunt, tots conegudíssims dins el panorama del teatre musical més actual.
Una aposta que va començar més modestament, però que amb l'acollida de públic s'ha anat engrandint més i més. Cal remarcar l'adaptació que s'ha fet per al Teatre Tívoli, amb molt més cos de ball, el que fa que les coreografies encara sublimin més.
Al Teatre Tívoli fins el 6 d'agost. Afanyeu-vos, que queden pocs dies!

2.- TELL ME ON A SUNDAY

Una altra opció per aquests dies és el musical "Tell me on a Sunday", músical de més petit format pel qual ha apostat el Versus Teatre. Amb música d'Andrew Lloyd Webber, dirigida per Ferran Guiu i interpretada per Lu Fabrés.

"Tell me on a Sunday" ens explica la història d'una noia anglesa que marxa als Estats Units a la recerca de l'amor. Un viatge musical extern i intern que farà les delícies dels aficionats al gènere musical.
Al Versus Teatre fins al 3 de setembre.

3.- PER SI NO ENS TORNEM A VEURE

En Marc Sambola (compositor) i l'Alícia Serrat(lletra) ens presenten aquest petit musical, que ens explica la història de dues persones que no són el que diuen ser. Els personatges aniran agafant identitats falses per a manipular l'altre, fent un homenatge a les comèdies clàssiques d'embolics.

Al Maldà del 7 al 30 d'agost (Vídeo incrustat de Teatremusical.net)

4.- DON QUIXOTTE

Aquesta darrera proposta és multidiscicplinar, donat que aúna actors reals amb titelles. La idea parteix d'una col.laboració entre la companyia quebequesa Sortie de Sécours i Gataró, aquesta darrera resident de l'Almeria Teatre.
Una obra que donarà a parlar, no només per aquest tipus d'aposta, gairebé impossible de trobar al marc teatral actual, sinó perquè ens parla d'una de les obres més importants de la literatura universal com és El Quijote.
L'obra barreja català, castellà i francès, però no es fa gens estrany en aquest experiment teatral que esperem que es pugui tornar a donar. Un espectacle força valent dirigit per Philippe Soldevila.

I fins aquí el més destacat. Bones Vacances!

El musical "Somriures i Llàgrimes", per fi en català.

Per primer cop podrem gaudir de la representació del conegut musical "Somriures i Llàgrimes" en català, dirigit per Maria Torras i amb adaptació de la mateixa Maria Torras i Juli Rodríguez.

El musical, força popular, ens explica la historia de la Maria (Maria Torras), una jove novícia que no s'acaba d'adaptar a la vida monacal. La mare abadessa (Marta Torras), decideix que es prengui un respir i l'envia com a institutriu amb la família Von Trapp, composta per un vidu capità (Albert Muntanyola) amb set fills. Allà, la Maria provarà que el capità aprengui a estimar i a ser estimat pels seus fills, intentant que tothom surti de la disciplina militar amb la qual el capità ha impregnat fins i tot a la seva família.

La posada en escena és força resolta, ja que s'ha sabut adaptar a la forma peculiar de la Sala Gaudí, i si a això sumem la fabulosa (com sempre) il.luminació de Dani Gener, aquesta adaptació resulta més que recomanable.

Cal destacar les actuacions de la Maria Torras i de l'Albert Muntanyola, que s'entenen perfectament damunt l'escenari, amb dues veus contrastades i amb caràcter que enamoren.

De la resta d'actors (més de 25!) que completen la representació cal destacar la Marta Torras (amb dos papers molt diferents i que manifesten la seva vessant tant còmica com dramàtica) i a un Enric Cusí força còmic, que a més fa fluïr les escenes d'una manera molt àgil i participativa amb el públic. També la Marta i l'Enric formen una parella amb molta química a l'escenari.

Tots els actors estan fabulosos, i em deixaré a algú segur, per això no hi poso tots els noms. Dels nens destacar els moments en que tots junts canten "Edelweiss" i el duet entre Liesl Von Trapp (Naiomi Weiler) i Rolf (Carles Pulido). I, evidentment, les que aclaparen les mirades del públic, les dues actrius que fan el paper de la petita Gretel Von Trapp (Itziar Perez de Acha Fitera i Laura López).

Un musical més que recomanable, que tot i no tenir la llargada del musical original (la qual cosa és ideal per a un públic familiar i per a introduïr els més petits dina l'apassionant món del musical) us farà pasar una hora i mitra de molts somriures i alguna que altra llàgrima.

Per a més informació (hi ha també sessions matinals) feu un click aquí.

Mrs. Death, un diàleg amb Espriu.

Acaba l'any Espriu, i el Versus, com no podria ser d'altra manera, s'apunta d'una manera força original.

La proposta és molt agoserada per diverses raons: es tracta de "dansa-teatre", com ho anomenen ells mateixos, i a més hi afegeixen música en viu per part de la mateixa compositora, Clara Peya, al piano i interpretant l'espai sonor.

Amb aquests ingredients, i els riscos que comporten, ens endinsarem dins una història que ens parla del passat i del present, tot dins un espai tant real com metafòric. Se'ns parla de la guerra, de l'exili i de la transició, en veu de Salvador Espriu i a travès de la seva l'obra poètica. L'exili en forma també de mort, perquè la gent que va patir l'exili va morir també, en part, per dins.


Olga Lladó, Aida Oset i Jorge Velasco, coreografiats per Clara Peya i de la mà de Míriam Escurriola com a dramaturga i directora de tot l'espectacle, s'encarregaran d'endinsar-nos en aquest univers tragicòmic. Tres espais de tres èpoques per a reviure al Versus. La mateixa directora ens promet emocionar-nos amb aquest muntatge.

Si voleu veure el making of de l'espectacle, feu clic aquí.

"A força de cançons", una metàfora actual.

De la mà d’aquests joveníssims autors-creadors, Laura Olivella i Pau Doz (coreògrafa i autor del text respectivament), ens arriba aquesta fresca obra-homenatge a les partitures de la Nova cançó que ens van omplir durant els anys de final de dictadura i de transició. Representa una reinterpretació de les cançons, tot i que mantenen un “missatge ocult” fàcil de destriar.

L’espectacle en sí ens planteja un problema existencial del protagonista, en Joan (Pau Doz), el qual deixa la seva parella (Laura Olivella) i s’endinsa en un món que li descobrirà noves aventures. Un viatge extern (i intern, com no podia ser en cap altra història a on el creixement i evolució són inherents a la història) que descobrirà un nou personatge, molt més viu i segur, coneixedor de sí mateix. En el seu recorregut coneixerà personatges tant curiosos com el forçut (Albert Doz), la seva dona Antònia (Laura Olivella), la vident i la Fera (Elena Gadel en ambdós personatges). Però cap més estrany que en Pitu, el domador (Xavier Duch), que broda el personatge i resulta el contrapunt humorístic més interessant de l’espectacle.

L’obra està ben estructurada. No hi ha cap peça que soni malament, ni en el pla musical ni en el guionístic. I això, en una obra tant arriscada, és molt d’agrair. Sembla senzill, però és que les coses, quan semblen tant senzilles, és que no ho són en absolut. La dansa inicial amb la qual ens regala Laura Olivella al principi és d’una agilitat i elegància sublim, els duets que ens regalen Pau Doz i Elena Gadel molt ben combinats i equilibrats. Inclús quan tots els actors canten alhora, el resultat resulta més que climàtic.

Aquesta obra, per ser la primera que Som-hi Films ha produït ens dóna un resultat més que excel·lent. Penseu que “A força de cançons” no és un musical qualsevol. “A força de Cançons” és un musical treballat, molt treballat, i fet per gent que porta treballant molts anys damunt els escenaris tant de ballarins, coreògrafs i actors, com en el cas de Laura Olivella, Pau Doz i Xavier Doz. Per una altra banda han arribat Xavier Duch i Elena Gadel, el primer amb una carrera meteòrica dins el panorama del musical actual i la segona amb molt bona projecció professional i bona telegènia. Tots, cadascú en el seu paper, estan fantàstics, i ningú desentona.

Però no ens enganyem: darrera aquesta aparentment innocent història, s’amaga una metàfora sobre l'actual situació que a nivell català s'està produint: descobrir què hi ha més enllà, sense cap por ni complexe i amb moltes ganes de sortir de la capsa en la que estem ficats tots plegats.

Com diu la mateixa Laura Olivella de l'espectacle, "Seguim vivint en un circ, perquè seguim necessitant reivindicar i lluitar per la nostra llengua i els nostres drets com a cultura, perquè no podem oblidar les injustícies del passat i del present, per això i molt més segueixen faltant cançons d'ara, i que aquestes ens donin força per a seguir caminant i lluitant per tirar endavant".

No perdeu de vista a aquests professionals, perquè donaran a parlar. i si no, el món és injust.

Us deixem un link a la crítica que el reconegut escriptor i periodista Josep Maria Espinàs va publicar a El Periódico.

I el vídeo de promoció de l'espectacle.

Enllaç a Som-hi Films, productora de l'espectacle.

"No sé si...", la darrera aposta de Marta Carrasco.

Sorprenent. Amb aquest adjectiu podríem definir el que la Marta Carrasco ens proposa aquest dies al Versus Teatre amb “No sé si...”, la seva darrera creació.  De la mà d’Alberto Velasco, col.laborador també amb ella de treballs anteriors, farem un viatge estrany però a la vegada entretingut. Cal, això sí, acceptar les normes del joc, i si ho fas i et deixes portar la sorpresa i el gaudir estan assegurats.

A la manera d’un retaule, en el qual es van disposant els quadres i els diferents moments, podem passar de la comèdia al drama, de la passió a la tendresa, de l’amor a la pèrdua; però sempre amb un estil molt i molt propi que troba en el seu final una cloenda de totes aquestes històries, simbolitzades per la gran quantitat de sabates que banyen l’escenari. Sabates usades, sabates que han viscut, que han amat, i que han odiat.

Tot aquest garbuix d’històries, o més aviat de moments, ens porten a  adonar-nos que en realitat tot té una lògica, tot té un nexe, a l’igual que un plantejament, un nus i un desenllaç. Perquè encara que no ho sembli, “No sé si...”, darrera el desordre aparent, té una lògica interna. I això és, fonamentalment, perquè és, davant de tot, un cant a la vida. Aquesta vitalitat que batega en tot moment i que es manifesta tant en la química existent entre els dos actors, la Marta Carrasco i l’Alberto Velasco, i en el contrast de volums físicament parlant. Un Alberto Velasco que sorprèn amb la seva absoluta agilitat de moviments i control de l’espai que molts actors més petits voldrien tenir damunt l’escenari. L’Alberto flueix en cadascun dels seus moviments, i la implicació dels dos formen una química absoluta.

Com que un ve del cinema, no em resisteixo a parlar de l’ambigüitat de les imatges, que aquí esdevenen absolutes en alguns moments, i permeten més d’una lectura o un simbolisme. Això està bé, deixar feina per  a l’espectador, però a la vegada despreocupant-lo i fent que gaudeixi. La plàstica de les imatges que aconsegueix Carrasco són formidables.

Foto: David Ruano.

La Marta Carrasco també demostra amb aquest espectacle la permeabilitat del creador. Crec que és imprescindible aquesta permeabilitat respecte a l’exterior. Durant la creació de l’espectacle va patir la malaltia i mort del seu pare, cosa que va influir de manera patent en el resultat: sincer i sensible.

Quan un espectacle transmet implicació i sensibilitat, com és el cas de “No sé si...”, l’única cosa que cal és llevar-se la cuirassa a que ens obliguen algunes obres de teatre “cultes” que actualment es fan i gaudir d’aquest parell de creadors, que fan que durant una hora oblidem els nostres problemes i ens deixem portar.


Fins el 29 d'abril al Versus Teatre.

Us adjuntem el link al web del Versus Teatre, junt amb una de les escenes i la promo del mateix espectacle.

"Respira, agafa aire i respira...". OXIGEN.

Ahir (per fi) vaig anar a veure "Oxigen", de Mar Monegal. Des del moment de veure el passi de premsa, em vaig quedar corprès de les imatges que se'm proposaven i també de la directora i escriptora Mar Monegal. Una personalitat "huracanada" que ja em prometia molt del que podia ser la seva obra.

Imatge: Josep Aznar.

I no em va decepcionar gens ni mica. És una peça franca, directa, i sense cap mena d'artifici. Molt recomanable per a les parelles que heu tingut fills (i els que no), us veureu reflexats en moltes de les situacions: les hormones disparades, el no dormir a les nits, el canvi que origina a la parella l'aparició d'una tercera "personeta" a nivell de relacions de parella...tal com diu la Mar, res no tornarà a ser el mateix.

Sobre l'autora, poca cosa a dir però molt intensa. Fins fa poc es dedicava a la infermeria, combinat amb cursos d'interpretació i dramatúrgia. Però va ser el fet de tenir un fill el que la va cridar a escriure sobre el fet de ser mare, ja que es va adonar que moltes de les coses amb que es va trobar no hi era al "manual dels pares". Va ser això el que la va decidir a dedicar-se finalment a l'escriptura teatral. En aquest cas la maternitat l'ha portat a arriscar-se en aquest camp. No ha hagut de renunciar a la seva creativitat, com hagués sigut el cas de qualsevol persona amb "dos dits de front". La seva professió està esdevint un acte d'amor cap a la seva filla. I crec que va molt bé. Amb poc més de dues obres, "Sushi" (Premi Ramon Vinyes 2008 i Accèssit del premi Romea 2008) i "Oxigen", es mostra com una dramaturga àgil i efectiva.

Imatge: Josep Aznar.

La història es vertebra a partir de dues parelles, l'Àlex i la Marta per una banda, i l'Ona i el Roger per l'altra. Dos tipus de relació de parella que s'enfrontaran de manera diferent davant el fet de l'embaràs i el naixement del fill. Podríem dir que la parella de l'Àlex i la Marta, interpretats magistralment per Francesc Ferrer i Betsy Túrnez, són la part més còmica; mentre que la formada per l'Ona i el Roger (Helena Bagué i Albert Mèlich) ens donen una visió més seriosa. És ben clar que ho defensen molt i molt bé, però en aquest cas el text i el contrapunt són a favor de l'altra parella.

A destacar la idea de mostrar com en el món de la parella, de del moment de néixer un fill, es torna més i més petit. Cada cop es va concentrant tot al centre de l'escenari, a on els personatges pateixen l'haver d'adaptar-se a noves situacions. Aquí hi ha hagut una fantàstica feina d'il.luminació de Dani Gener, com sempre efectiva i elegant, i d'adaptar l'obra a la Sala Gaudí, amb el seu característic escenari quadrat, de manera que el públic situat al voltant pot gaudir-lo des de tots els angles.

Imatge: Josep Aznar.

En definitiva, una obra feta amb molt d'amor i gens d'artifici. Les obres poden ser tècnicament molt perfectes, però si no s'acompanyen de passió no transmeten res. "Oxigen" és tot el contrari, però és que a més està molt ben construïda. Les metàfores funcionen, l'oxígen mena tota la història, des del respirador per l'asma de l'Àlex, passant pel respirador de l'oceanògraf Roger i els seus dofins i les respiracions que fan les dues protagonistes quan són a punt de parir...

No us la perdeu, de veritat. Dins un món teatral amb tant d'artifici, aqui teniu una lliçó de teatre. I a més, us ho passareu bé. Què més voleu?



Enllaç al Teatre Gaudí Barcelona.

"Mediocres" a la Gaudí.

El teatre ha de ser crític. Ha de fer pensar. I això és el que s'ha proposat la companyia Buitsinous Teatre, dins un cicle que el Versus Teatre i el Teatre Gaudí van iniciar fa un temps, en el que prova, a partir de l'experiència estètica del teatre, de posar damunt la taula temes de problemàtica social que esdevenen una mirada crítica a la societat actual.

En aquest cas és el text de "Mediocres", de la jove autora Núria Vizcarro, la qual, a partir d'un personatge mediocre ens fa veure, com no podia ser d'una altre manera, la mediocritat de la vida de molts de nosaltres.

El que és molt interessant del muntatge, dirigit per J.M. Albinyana, és el tractament del personatge principal, el qual ni tan sols es defineix físicament, tan sols a partir dels cinc actors que ens van dibuixant la idiosincràsia d'aquest "mediocre". S'utilitza la fòrmula del "teatre dins el teatre", acompanyat de moments musicals en que es posa de manifest la frivolitat del món en que vivim, i descobrim, a poc a poc, que hi ha més mediocres que no en pensàvem. Fins i tot nosaltres, en algun moment, ens hi podem veure reflexats.

A partir d'aquí sorgeix la crítica....perquè sembla que tots estem d'acord que alguna cosa ha de canviar, però ens queden aquí, sense tirar més endavant, temerosos en el fons dels canvis.

Destacables les visites al psicòleg del nostre personatge, que es "ratlla" a la primera de torn, i que té la vida tan buïda de sentit com el pot de maionesa que ens presenta...i que serà definitiu en el desenllaç dels fets.

Els cinc actors (Empar Capilla, Agnès Esquerra, Carla Lindström, Andreu Martínez i Albert Mèlich) estan fantàstics en les seves re-interpretacions del personatge, jugant amb la dualitat d'actor/personatge i transmetent l'energia de l'espectacle en tot moment, l'energia d'aquest mediocre que es mou molt, però que al final no fa res.

Personalment, a part de la il.luminació (en la que sempre em fixo com a fotògraf) caldria destacar l'escenograia de Natalia Aguirre, feta amb una molt bona intel.ligència, i que mitjançant les peces tridimensionals de "tetris" els actors van encaixant de diferent manera, el que ens dóna una metàfora perfecta de l'atzar de la vida i com al final d'aquesta sembla que tot acaba "encaixant" d'alguna manera. Fins i tot en el cas del nostre particular "mediocre".

Us deixem amb l'entrevista a la que molt amablement es va prestar l'autora de l'obra, Núria Vizcaíno. M'hagués encantat entrevistar també a l'escenògrafa si hagués vist abans els decorats. Estic segur que hi ha més simbolisme i metàfora de la que vaig poder apreciar en una funció. Un altre cop serà. Molta merda i endavant!

Enllaç al Teatre Gaudí.